Veureu amics, fa molts anys que voldria tenir el nom en català al carnet d’ identitat.
No és que sigui un desviure’m per tenir carnet d’ Espanya però entremig he tingut dos de Catalunya que m’han servit tant sols per ensenyar-los als amics bascos i poca cosa més.
Va ser el 20 d’ agost del 1987 quan vaig fer-me traduir el nom. De llavors fins avui, exactament 23 anys, encara no he aconseguit que em facin el DNI com a Pere.
I avui tampoc. Mira que han tingut temps per adequar-se a la nova realitat del país. Però generació rera generació de funcionaris, al negociado de DNI impera el criteri de l’ absurd .
Avui a més de l’experiència de sortir amb el DNI del Pedro, he pogut adonar-me’n que res tenen a veure els negociados amb conceptes com satisfacció, mercat, atenció al client o simplement servei, tot i la similitud del terme negociado amb negoci.
De les comisaries grises i desmantellades de quan vaig començar el pelegrinatge del Dni fins avui, han canviat coses a força de decreto ministerial i sense massa criteri de sentit comú.
Començant per l’ exterior, el lloc no té cap rètol. Al carrer una cua d’un centenar de persones en fila índia resseguint la paret, assenyala el lloc.
He entrat a preguntar i un policia jove ha mirat un llistat on hi constava que Pedro havia d’ anar avui a fer el tràmit del Dni. M’ ha fet treure número d’una màquina expenedora de tandes, on he hagut d’ introduir el Dni altra vegada, i m’ ha lliurat un paperet o hi ha escrit l‘ 11.
Llavors m’he adonat que a la sala d’espera érem tant sols quatre persones. Una sala amb ben bé 50 cadires i fora una gentada al carrer de peu dret sota el sol.
La sala té una gran pantalla plana amb la part superior per anunciar la tanda i aprofita la part inferior per anar emetent un documental amb les proves d’ accés al Cuerpo Nacional de la Policia, on un grup d’ esforçats aspirants suen la carnsalada per accedir a una plaça de propietat.
S’ hi veuen també exemples de com actuen els policies davant diferents situacions i conclou amb l’ oferiment de 1.500 places per aquest any.
Jo allí assegut veient el vídeo i a fora un munt de gent esperant no se sap massa bé el què. Tenia la sensació de ser ciutadà de primera i els d’ allà fora, separats per un vidre, de segona. I així he anat rumiant mentre no em tocava el torn. Deu minuts més tard m’ha atès a la seva taula un funcionari.
-Bon dia,
– Buenas.
-Voldria fer el Dni amb el meu nom Pere, que com podrà veure va ser traduït ja al registre civil l’ any 1987 i fins ara ha estat impossible posar-lo al DNI.
Una frase bastant llarga, pronunciada pausadament perquè el funcionari amb prou feines entén el català. Ha somrigut. Mitja caiguda de llavis, com volen dir ja se de que va .
Ha començat a picar tecles de l’ordinador. Jo preparat amb tots els papers. Còpia compulsada del registre civil, còpia del full d’ empadronament, fins el llibre de família he dut. Mentre esperava se m’ha acudit preguntar com és que essent la sala buida hi ha tanta gent al carrer, inclosos ancians i nens sota el sol d’ agost. M’ ha dit que jo havia demanat tanda i ells no.
Bé però podrien esperar-se igualment a la sala enlloc del carrer i ja una mica menys condescendent, ha dit que a vegades es veuen situacions conflictives si els deixen entrar. Guaita!.
A mi que em costa de dir sí quan és que no, li he fet el comentari que els nous temps no van amb les cues al carrer, que no es agradable ni el veure-ho. Llavors m’ ha demanat la foto pel carnet. Li he donat. L’ ha mirada i no li ha semblat bé. Era del 2006. Malgrat ser la que tinc al permís de conduir i a tots els carnets, no li semblava bé. He hagut de suspendre els tràmits per anar a un fotògraf que em fes una foto.
Torno amb la foto. La cua segueix a fora, a dins un vell i dues dones una d’ elles amb un nen. El funcionari em veu i en acabar amb el tràmit que esta fent m’ atén novament, Li dono la foto. És llavors quan em fa notar que avui no pot fer el canvi de nom de Pedro a Pere perquè em manca encara el nou DNI electrònic i que un cop el tingui (avui) que torni a demanar tanda i llavors mirarà de fer-ho. Que hauré de venir encara dos cops més.
I així em tens. Sortint amb el DNI electrònic de Pedro a una ma, les fotos i els papers a l’ altra, passant per enmig de la cua del carrer, que deuen haver pensat que jo era un ciutadà de primera.
Inventari:
Llistat de cites.
Quatre màquines expenedores de tandes amb pantalla tàctil i paperet.
Sala d’ espera amb 50 cadires.
Pantalla mural.
Vídeo demostratiu de les qualitats policials.
Aire condicionat.
Local de 200 m2.
Un carnet electrònic.
Deu euros i deu cèntims.
Tres funcionari despatxant.
Un policia a l’entrada.
100 persones fent cua al carrer.
Un Pere al que li diuen Pedro.
A la fi queda clar que no és cosa de DNI. És cosa de l’ADN.
L’àcid desoxiribonucleic que destil·la el negociado.
Des de Barcelona per a El Matí, Pedro.
(deixant les vacances per anar a fer tràmits).
